dilluns, 17 de febrer de 2014

LA DESMESURA EN L'ART

El parc d'escultures urbanes de Barcelona va augmentar notablement durant la transformació que la ciutat va viure per la preparació dels Jocs Olímpics de 1992. Per a aquella ocasió, fugint del classicisme i l'abstracció, els responsables municipals d'urbanisme van apostar per algunes de les primeres firmes del pop art.  Claes Oldenburg, reconegut artista d’origen suec,  va ser un dels escollits per adornar els parcs de Barcelona que foren remodelats els anys 90. Se li va fer l’encàrrec a Claes Oldenburg i a la seva dona Coosje van Bruggen el 1987 i el gener de 1992 es va inaugurar en motiu dels Jocs Olímpics.




Just al costat de l'escultura es veu el Pavelló de La República Espanyola reconstruït el 1992


El seu estil s’allunya del més típic, parteix del pop art per representar objectes quotidians a escales completament desmesurades. Amb aquesta escultura es pretén fer una representació a gran escala d'una capsa de mistos caiguda a terra.









L’escultura, que està situada en el Parc de la Vall d’Hebró, representa una caixa de mistos de 20 metres d’alçada amb quatre sense haver estat usats, un encès i alguns escampats pels voltants. La base de l'escultura és de formigó i els llumins són d'acer pintats amb colors molt vius combinant negre, vermell, groc i blau. 

El conjunt escultòric no deixa indiferent, provoca una gran sorpresa a qualsevol. De fet el dia que jo vaig veure l'escultura per primera vegada em va xocar molt perquè aquest estil innovador no estàvem acostumats a veure'l a la nostra ciutat.

Aquests artistes han decorat espais públics arreu del món amb gegantesques obres d’art.
Aquí teniu uns enllaços per si voleu saber més de l'art pop  i de la vida de Coosje van Bruggen.


A Barcelona trobem altres obres escultòriques que representen objectes o animals de forma desmesurada:


David i Goliat d’Antoni Llena, plaça dels Voluntaris de la Vila Olímpica


Aquesta escultura en acer està situada a la plaça dedicada als 30.000 voluntaris anònims que van ser una peça clau en l’èxit dels Jocs Olímpics del 1992. És tracta d’una màscara enorme sostinguda sobre tres potes molt lleugeres. La seva col•locació va haver de vèncer problemes tècnics derivats dels efectes del vent sobre la gran superfície de la màscara. 


He llegit que representa la transformació d’una zona abandonada de la ciutat que fins al 1966 va estar ocupada pel barri del Somorrostro; les 600 barraques que hi quedaven van ser enderrocades en ocasió de la visita de Franco a Barcelona amb motiu de la “Semana Naval”, el juliol d’aquell any. Després la zona es va convertir en un abocador.







L'ombra de la màscara al terra de la plaça














Quan la veig em fa la impressió d’un clip obert i retorçat amb el que s’ha estat jugant i que ha acabat travessant un post-it convertit en una carota, tot passat a mides gegantines. Està plenament dins de l’estil d’Antoni Llena que, amb motiu de la inauguració de la seva obra en homenatge als castellers, a la plaça Sant Miquel, ha declarat: “No sé fer res que no sigui fràgil”.


 

Gat de Fernando Botero, a la Rambla del Raval

Malgrat la seva extraordinària corpenta, ha estat un gat itinerant. L’Ajuntament  va comprar l’any 1987 aquesta escultura en bronze que va ser emplaçada inicialment al parc de la Ciutadella, va fer després una breu estada a la Vila Olímpica el 1992 per aterrar seguidament, com d’amagat, a un racó al costat de les Drassanes on fins i tot va haver d’aguantar ruixades ignominioses per part de noctàmbuls incívics. Finalment, des del 2003, el nostre gat sembla que està ben arrelat al seu nou emplaçament, en un barri amb història, on ha sortit guanyant en protagonisme i en perspectiva.








M. Carme Juan i Magda Simon

1 comentari:

  1. L'escultura (?) de la capsa de llumins et fa sentir com Gulliver al país dels gegants. Més que fer reflexionar crec que és una composició que vol impactar i ho aconsegueix. La del gat rodanxó, com totes les d'en Botero, la trobo divertida i amb aixó també compleix. La del paperot foradat (que és com jo la veig) no sé si m'agrada o no però m´he acostumat a veure-la, que és com dir que ja m'està bé.

    ResponElimina