dimarts, 29 d’octubre del 2013

LÍNEA DE LA VERNEDA


Capvespre a Sant Martí de Provençals d'Isidre Nonell (1872-1911).
Junt amb Canals, Mir, Pichot, Vallmitjana i Gual, Nonell formava part de l'anomenada
"Colla del safrà" (dita així pels colors dels seus quadres) o "de Sant Martí"

Avui he après molt sobre el districte de Sant Martí tot passejant per la Rambla Guipúscoa. He seguit la cinta sinuosa d’acer que va apareixent al llarg de la seva vorera central i que serveix de suport per a la impressió dels fets principals de la seva història. El 1999, l’escultor Francesc Torres  va projectar La Línea de la Verneda, una obra de caire industrial, com a homenatge a un barri que va passar d’agrícola a fabril i a la seva gent lluitadora. 


La Línea té 27,5 cm. d’amplada i s’estén al llarg dels 1.600 m. de la Rambla. S'inicia amb una lápida que porta incisa una reflexió per prevenir-nos contra el relat massa lineal dels fets històrics i continua amb una gran A. 




Tot seguit comença el relat: fa deu segles Sant Martí de Provençals era una gran extensió de camps plens d’aigües estancades on creixien boscúries de verns, és a dir Vernedes, arbres propis dels terrenys humits de ribera.

Branques de vern


L’any 1052, durant el govern del Comte Ramon Berenguer I, es va construir l’església de Sant Martí de Provençals que depenia de Santa Maria del Mar. Del segle XIII al XVII, les aigües es van anar tornant insalubres i al s. XVIII ja era impossible el cultiu de les terres per la qual cosa els pagesos van deixar pas a pescadors i ramaders.

Sant Martí de Provençals va participar activament a la Guerra de Successió i el 1714, pel Decret de Nova Planta, va esdevenir un municipi independent. 




El 1759 va començar la industrialització i un segle més tard funcionaven 57 fàbriques de blanqueig, estampat i filats de cotó. Al llarg del s. XIX van arribar els primers grans moviments immigratoris i tots els corrents polítics van trobar-hi ressò. 

Es va crear una xarxa d’entitats culturals i recreatives destinades als obrers com el Centre Catalanista del Clot,  l’Aliança del Poble Nou i  el Foment Martinenc, aquestes dues últimes en plena activitat al dia d'avui. 

El relat històric continua fins a arribar a fets d'èpoques recents, més coneguts, i la Línea es tanca amb una reflexió idéntica a la del inici i amb una gran B.





M. Carme Juan Torné

dissabte, 26 d’octubre del 2013

IDEOGRAMA BÀRCINO DE JOAN BROSSA




Ja que dedicarem el blog d’aquest curs a Barcelona, m’ha semblat escaient iniciar els passejos per la plaça Nova per parlar de l'ideograma BÀRCINO, obra de Joan Brossa que des del 1994 ens recorda el passat romà de la ciutat.

Buscant informació, he trobat el text de la conferència que el Professor Isidre Vallès i Rovira va pronunciar a la Fundació Miró l’abril del 2001 sobre el tema “L’obra pública de Joan Brossa: els poemes corporis”. En ella explica que donat  que Joan Brossa volia ser considerat únicament un poeta i no un artista, quan les seves obres esdevenen monuments o escultures integrades al paisatge urbà se les considera poemes corporis.

L"ideograma corpori”  BÀRCINO està posat directament sobre el terra i està alineat en vertical a la paret posterior de l'Arxiu Històric de la Ciutat, de forma que les 7 lletres, d’una alçada aproximada d’un metre i mig, es poden veure en totes direccions.





Si ens hi acostem, veiem que després d’una potent B, la A té forma de piràmide amb l’accent incorporat, la R és rotunda, la C té cara de lluna, la I guanya corporeïtat, la N té forma de vela i per subratllar la seva lleugeresa està feta en alumini mentre que les altres lletres són en bronze; un sol resplendent, la O, tanca aquest ideograma brossià. 

L’iniciativa del projecte es deu a l’arquitecte Màrius Quintana i les lletres van ser foses per la foneria J. Morral Magrinyà de Sabadell. 

Acabaré aquesta entrada amb un poema de 7 versos que Joan Brossa va escriure el 1963 i que és plenament vigent:


SALTAMARTÍ 

Ninot 
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.
   


M. Carme Juan Torné

divendres, 25 d’octubre del 2013

L'ESCUT DE L' ANTIGA CASA DE LA MONEDA DE LA CORONA D'ARAGÓ

El gaudi que em produeix passejar pel barri antic de Barcelona ja em ve de lluny. Els seus carrers estrets,la gran varietat de botigues, edificis que conserven íntegrament la seva estructura antiga i artística i d'altres que conservant les parts més valuoses han estat objecte de reformes. Tot plegat una barreja d'antigor i modernitat. Un altre aspecte digne de reflexió és  la nomenclatura dels seus carrers  i places... la imaginació se'm desborda i em transporta a una altra època molt diferent de la que vivim! Altres mitjans, altres estils de vida, altres costums... miro les pedres i penso quants fets heu vist! La gent passem i vosaltres impassibles resteu com a testimoni mut del pas del temps.

Sovint rondo pel carrer dels Flassaders del barri del Born, a dues passes del Museu Picasso i de Santa Maria del Mar, perquè freqüento l’espai Brossa i el que us voldria comentar és que a la part superior de la porta principal hi ha un escut que pertanyia a La Seca, l’antiga Casa de la Moneda de la Corona d'Aragó.

  
Fàbrica de la moneda
Entrada a l'antiga Seca
























La paraula seca, té l'origen en el mot àrab" sekka", que significa "lloc on es fabrica moneda". La vella fàbrica té una història d'almenys cinc segles, ja que s'hi va encunyar moneda de manera discontínua entre 1441 i 1881, però l'edifici és més antic, probablement del segle XIII o anterior. En tot cas, el mes de juliol del 1441 el rei Alfons V atorgà al seu uixer, Leonardo de Sos, el dret d'encunyar moneda, i s'hi encunyaren «florines, ducados, escudos, luises y treintenas».


Òbol, moneda d'argent del segle XIII
Entre 1642 i 1648, en plena Guerra dels Segadors, la fàbrica es va ampliar arribant a ocupar tota l'illa compresa entre els carrers dels Flassaders, Mosques i Cirera.
La Seca va continuar fabricant monedes fins que el 1717, Felip V va imposar una única moneda, la castellana per tots els estats del regne,
 L'any 1836 encara s'hi fabricaven pessetes amb la inscripció «Principado de Cataluña». En la documentació que es conserva a la Casa de l'Ardiaca consta que La Seca de Barcelona deixà d'encunyar moneda l'any 1881.

Després del seu tancament, va acollir un taller d'adobs, un magatzem de drogueria i una discoteca. L'Ajuntament va comprar les instal·lacions i l'any 2009 va realitzar un concurs per a la concessió de la seva explotació com a equipament cultural. L’equip del Brossa Espai Escènic, al qual es va atorgar la concessió de La Seca , va obrir les portes el 24 de setembre de 2011.



LA SECA ESPAI  BROSSA
Tal com us he esmentat La Seca va tenir diverses modificacions al llarg dels segles. En una d'aquestes, a la primera meitat del segle XVIII, fou reconstruïda pels Borbons, que hi van deixar l'escut a la façana.

La història de La Seca la vaig saber fa pocs anys i penso que és molt interessant no oblidar que el fet de fabricar moneda, demostra la plena independència econòmica i política que tenia Barcelona en l'època de l'edat mitjana i moderna.

Encara que aquest escut ens recordi episodis nefasts de la nostra història també fa que no oblidem els moments de glòria que va representar per la nostra ciutat aquest espai.

Si voleu saber-ne més, cliqueu els següents enllaços:

http://es.wikipedia.org/wiki/Casa_de_la_moneda_de_Barcelona





Magda Simon Parés





divendres, 18 d’octubre del 2013

INTRODUCCIÓ

Ens ho vam passar tan bé el curs anterior documentant-nos i preparant les entrades sobre el barri de Gràcia que ara volem repetir l’experiència i encetar plegades un nou blog. Després de pensar-hi molt ens vam decantar pel tema “Art als carrers de Barcelona” que, donada la proximitat del Tricentenari (1714 X 2014), intentarem centrar en els últims tres segles.





                                                Temple de Mnajdra al sud de Malta


Aquest estiu hem trepitjat terres malteses i hem visitat els seus monuments, el més antic dels quals està datat de l’any 3.500 a.C. Vam reflexionar que els artistes amb les seves obres ens han permès conèixer la història dels pobles, tant si es tracta de temples megalítics com de petites joies. Per desgràcia, amb el pas dels anys molts documents s’han perdut, s’han manipulat  o s’han destruït mentre que la pedra, el bronze o el ferro al cap de segles poden renéixer  i explicar-nos els seus secrets. Visitant les ruïnes  del Born podem fer-nos una idea precisa de com vivien els barcelonins al segle XVIII.

Quan passejarem per la nostra ciutat sense presses, patejant carrers i badant amunt i avall, espigolarem entre la gran quantitat d'obres d'art que ens envolta i intentarem descriure tant grans monuments com petites troballes amagades  que ens ajudin a comprendre part de la nostra història.


M.Carme Juan i Magda Simon