ELS DRACS DE BARCELONA (I)

Potser perquè Sant Jordi és el Patró de Catalunya, junt amb la Mare de Déu de Montserrat, molts artistes –sobre tot els modernistes- han omplert façanes, portes, fanals, surtidors i fonts de Barcelona amb dracs de tota mena, alguns de molt famosos i d’altres que sovint ens passen desapercebuts.

Segons algunes fonts consultades, n’hi ha 400 i, si els busquem, els trobem en forma d’escultures, gravats o relleus i materialitzats en ceràmica, rajola, ferro forjat o pedra, multicolors o monocroms. Normalment tenen un aspecte ferotge però tots ells observen i vigilen mansament la vida de la ciutat.

Ara us mostro alguns dels nostres dracs més coneguts:

Casa Batlló al Passeig de Gràcia: remodelada per Antoni Gaudí, el disseny de l’edifici es va fer inspirat en un drac. La part superior en recorda l’esquena arquejada i les teules ceràmiques en són les escates. 

Escultura de Sant Jordi d'Eugeni Arnau a la façana de la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch, al Passeig de Gràcia.

Escultura de Sant Jordi també d'Eusebi Arnau al Palau del Baró de Quadras, de Puig i Cadafalch, a la Avinguda Diagonal, 373.

Drac espectacular de la Casa Bruno Cuadros, a la Rambla: coneguda popularment com a Casa dels Paraigües, va ser remodelada per l'Arquitecte Josep Vilaseca. 

I us presento també dues parelles de dracs menys coneguts que he descobert badant pels carrers de Barcelona:

Portalada i detall de l'edifici de Rambla Catalunya 17, cantonada amb Gran Via.

Porta de ferro forjat de l'edifici de l'Avinguda Diagonal, 411.

I també tenim un Sant Jordi sense drac ni princesa. Es tracta de l'escultura de Joan Rebull, situada a la part posterior de Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, a l'Avinguda Diagonal amb Rambla de Catalunya.

M. Carme Juan Torné

ELS DRACS DE BARCELONA ( II )

Els tres dracs d'Antoni Gaudí

De tota aquesta gran quantitat de dracs que podem trobar a la nostra ciutat,  n’hi ha tres que són obra del nostra admirat Antoni Gaudí. Dels tres,  el més conegut i emblemàtic és el que està situat a l’escalinata de l’entrada principal del Parc Güell.
Segons informacions oficials del Parc i de notes del propi Gaudí, aquest Drac representa la sargantana que simbolitza l'element del foc.
El Drac, efectivament, té la boca oberta, que podríem interpretar com una mena de senyal o símbol d'autoritat, de guarda del Parc, amb aquesta postura flexionada, com a punt de llençar el foc per la boca.

Aquests éssers fantàstic sempre s’han considerat com malvats i dolents però el Drac d’en Gaudí hem de pensar que  ens transmet confiança i seguretat.
El trencadís, típic d'aquest arquitecte català, cobreix tot el Drac amb unes tonalitats del blau, des d'un blau gairebé blanquinós fins al blau marí gairebé negre, passant pel blau cel, per la combinació de grocs i taronges, verds, marrons i alguna peça més vermellosa.

Un altre Drac meravellós és el que podem admirar a la porta d’entrada de la Torre Satalia.
Gaudí va conèixer el comte Eusebi Güell a l’Exposició Universal de París de 1878 i a partir de llavors van començar una llarga amistat. El comte Güell li va fer nombrosos encàrrecs. Un d'ells va ser reformar una casa que tenia a Pedralbes. La casa era coneguda per la Torre Satalia, nom que li havia posat Mossèn Cinto Verdaguer,  amic de la família.
Gaudí va fer un projecte d'aire oriental, que recorda a vegades l'art mudèjar. Realitzà el mur de de pedra amb diverses portes, destacant la principal amb una reixa de ferro en forma de drac, amb ulls de cristall.

La torre Satàlia

Si voleu ampliar la informació cliqueu aquí


El tercer drac és el que vaig comentar en una entrada anterior i és la font anomenada d'Hèrcules que està situada als jardins del Palau de Pedralbes en un bosquet de bambús. És de pedra i ferro forjat (1884), i que va ser concebuda per a la finca que la família Güell tenia a Pedralbes, part dels terrenys de la qual van ser cedits per a la construcció del nou Palau Reial de Barcelona.

 Durant molts anys, aquesta font va restar amagada per la vegetació, i la seva existència no va ser descoberta fins a l'any 1984, quan es van realitzar uns importants treballs de neteja. El cap d'un drac fa de broc, des d'on raja l'aigua, i a sota hi ha una pica de pedra amb les quatre barres de la senyera catalana al frontal. Als costats hi ha un banc corbat de pedra i a sobre de la peanya d'on surt el cap del drac, un bust de marbre que va ser col·locat l'any 1984 en substitució de l'original, quan la font va ser descoberta i restaurada, cent anys després de la seva construcció.

                                                                                    

Magda Simon Parés

ENCAIX, DE MARGARITA ANDREU

ENCAIX

L’any 2003 es va inaugurar l’obra Encaix de Margarita Andreu, en homenatge a les persones mortes pels bombardejos de l'aviació feixista que van terroritzar els barcelonins des del 1937 fins al 1939. L’estructura d’acer de 10 metres d’altura està situada a la Gran Via, davant del cinema Coliseum, just en el lloc on va esclatar la bomba que va causar més mortaldat. L'Encaix està formada per vuit barres ondulants, fixades sobre dos semicercles, que s’escapen cap al cel.

Làpida que acompanya l'Encaix.
La dedicatòria està escrita també en francès i anglès

Fa pocs dies vam anar a visitar el refugi antiaeri que  es troba a la plaça del Diamant, en ple cor del barri de Gràcia. Ens va impactar tant que vam decidir tractar el tema en el blog per ajudar a  no oblidar aquells horrors dels quals commemorem el 75è aniversari.

Ens remuntem a l’any 1937:

El 16 de març de 1937 hi va haver el primer bombardeig aeri sobre Barcelona. En aquell bombardeig hi hagué 6 morts i 39 ferits. Les primeres baixes d’una llarga llista que va arribar a sumar prop de dos mil cinc-cents morts i incomptables ferits que, tenint en compte que a la nostra ciutat només disposàvem de dos hospitals, el Clínic i Sant Pau, i que la medicina i la cirurgia no estaven tan avançades com avui dia, molts d’aquests ferits van engrossir el nombre dels finats.

Des de la nit del 13 de febrer de 1938 a primera hora de la tarda del dia 18, Barcelona va patir  tretze bombardejos esglaonats, metòdicament preparats. El seu objectiu era esgotar la ciutadania i provocar un estat d'angoixa permanent.

A les dues de la tarda del dia 17, cinc avions Savoia S.79 , van aparèixer volant en formació de fletxa a uns 6.000 m d’alçada.  A la Gran Via, davant del cine Coliseum, es va sentir una explosió colossal, inusual.  I l’escenari que s’entreveia entre la pols i el fum era d’hecatombe. La zona estava arrasada. Els edificis de les dues bandes van caure quasi tots. El Coliseun, estranyament però, no va rebre cap impacte directe. La via, intransitable, era un cúmul de runa, mobles, balcons i envans dels pisos que s’havien precipitat sobre el carrer, colgant vehicles i tramvies i dotzenes de cadàvers, entre ells la mare dels germans Goytisolo. Però sembla evident que la desfeta no va ser tan sols per les bombes caigudes. La devastació va ser més gran que en cap altre ocasió. La raó té l’explicació en una trista fatalitat: una de les bombes que caigueren va tocar de ple un camió carregat de material explosiu que en aquell moment circulava per la Gran Via en direcció al front.

Foto aéria del bombardeig del Coliseum feta pel pilot de l'avió.

Són nombrosos els testimonis escrits que han quedat d’aquells bombardejos. Podeu veure a continuació el vídeo en què Elisenda Albertí ens explica el que va viure el seu pare, que en aquell temps tenia 7 anys.

http://www.btv.cat/alacarta/connexio-barcelona/23658/

La guerra

Penso en el poble,

patint els bombardejos

cruels,  ferotges.

Quan sofriment  la guerra

provoca a tots els homes!

Magda Simon

Si en vols saber més clica els següents enllaços:

Primer enllaç

Segon enllaç

Quan vam buscar a internet més informació sobre l'escultora Margarita Andreu, el primer que vam trobar va ser la notícia de la seva mort, el 15 d’abril d'enguany. Era una artista pluridisciplinària, dibuixant, pintora, fotógrafa i vídeoartista, fascinada pels espais.

Si voleu llegir l'article que li va dedicar la historiadora i crítica d'art Susanna Portell el dilluns passat, cliqueu aquí.


M. Carme Juan i Magda Simon

LA FONT D'HÈRCULES

A la cruïlla del carrer Còrsega amb el Passeig de Sant Joan hi ha un monument que s’anomena la Font d’Hèrcules. La font és d'estil neoclàssic i feta de pedra de Montjuïc.

Aquest monument fou construït entre el 1796 i el 1802 i va ser un projecte de Salvador Gurri, executat pel marbrista Josep Moret i col·locat al passeig de l’Esplanada, a l’actual passeig Companys, davant el número 8 del carrer Comerç.

Dibuix i  fotografia de l'Esplanada

El passeig es va acabar el 1802, i el setembre d'aquell any, el rei Carles IV,  la reina consort, Maria Lluïsa de Borbó-Parma, els seus fills i tota la cort,  incloent-hi el primer ministre,  Manuel Godoy,  van viatjar a Barcelona per inaugurar-lo.  Al llarg del passeig hi havia, a més de la font amb l'heroi grec Heracles (Hèrcules és el seu nom romà), tres fonts més avui perdudes.

La font està coronada per la figura mitològica d'Hèrcules despullat, recolzat sobre un garrot i amb la pell del Lleó de Nemea al seu braç esquerre. En el pedestal que suporta la figura hi ha un medalló ovalat amb el retrat de Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa. El pedestal està flanquejat per dos lleons i tot el conjunt està damunt d'un sòcol amb esglaons enmig d'un estany circular.

 Quan es va re-urbanitzar l'antic passeig de Sant Joan, la font es va salvar ja que quedava en un terreny públic no afectat pel traçat dels nous carrers. En construir-se el Palau de les Belles Arts, l'arquitecte August Font va assegurar-se que no es toqués la font, que restà en els jardins d'aquest palau fins que en 1928 el batlle de la ciutat  Darío Rumeu i Freixa , baró de Viver la va fer traslladar a la seva ubicació actual.

Col·locació de la Font d'Hèrcules al Passeig de Sant Joan

L'any 1987 va ser restaurada,  l'any 1998 la font va ser netejada i es va substituir el sistema de re-circulació de l'aigua i l’'any 2010 va ser restaurada íntegrament.
El seu principal valor consisteix a ser la font ornamental més antiga de Barcelona, ja que per a molts historiadors de l'art es tracta d'una obra una mica mediocre, tot i que Salvador Gurri fos un escultor molt cotitzat, a més de membre il·lustre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando.

Cal dir que Barcelona té una altra font anomenada Font d’Hèrcules, la d’Antoni Gaudí, als jardins del Palau de Pedralbes. Les dues fonts només tenen en comú el nom perquè són d'estils i usos molt distints. Una és un monument i l’altra és una font per beure de format reduït.

Magda Simon Parés

L’ASTROLABI DE LA PLAÇA DEL SOL

Astrolabi nàutic

Astrolabi: “Instrument emprat antigament per a observar la posició dels astres. Introduït a la Península Ibèrica pels àrabs, fou adaptat a la numeració llatina i construït a Catalunya per Sunifred Llobet. L’astrolabi nàutic, usat durant l’edat mitjana, fou substituït per l’octant i posteriorment pel sextant”.

A la nomenclatura dels carrers de Gràcia es troben les sèries, és a dir, agrupació de carrers batejats sota un determinat concepte i que confereixen al barri caràcter i singularitat. Hi ha el denominat “Barri del joier”, constituït per la plaça del Diamant i els carrers Or, Perla, Robí  i Topazi. Més avall trobem la sèrie de carrers d’aires liberals i progressistes com Fraternitat, Legalitat, Llibertat i Progrès. La sèrie de fitònims compta actualment amb el carrer de les Camèlies i el carrer del Llorer i la de zoònims dedica carrers al Cigne i a l'Oreneta. La mitologia també hi té un lloc amb els carrers Minerva, Neptú i Venus. I, finalment, es mostra la sèrie d’astronomia amb la plaça del Sol i els carrers del Planeta i del Sol; llàstima que els carrers Eclipsi, Estrella i Lluna -tan suggeridors- van veure el seu nom canviat per d'altres totalment anodins.

Edifici de la Plaça del Sol

Oratori de Sant Felip Neri a la plaça del Sol.
Un colom s'ha aturat a les mans del Sant

Quan el 1985 es va remodelar la plaça del Sol  per fer-hi un parking (contigu al Refugi antiaeri construït durant la guerra), es va encarregar a Joaquim Camps l’escultura en bronze Astrolabi. L'obra està constituïda per un rellotge de sol semiesfèric rodejat de representacions corpòries dels signes del zodíac i a la concavitat té gravades les línies horàries des de les 6 del matí a les 6 de la tarda.

Penso que l'Astrolabi és un bona al·legoria de les preferències astronòmiques de la zona.

M. Carme Juan Torné

ELS FANALS DE L'AVINGUDA GAUDÍ

Com una petita diagonal que trenca la quadrícula perfecta de l’Eixample, l’Avinguda Gaudí s’enfila orgullosa des de la Sagrada Família cap a l’Hospital de Sant Pau. Un carrer semipeatonal que enllaça les magnífiques obres de Gaudí i Domènech i Montaner.

Des del carrer Provença, on comença l’Avinguda, fins el carrer Indústria hi ha 3 trams cèntrics peatonals. Al començament i al final de cadascun d’aquests trams, hi ha un fanal moderniste de ferro forjat amb peus de pedra. El seu autor va ser Pere Falqués i Urpí en col·laboració amb Alfons Juyol i Manuel Ballarín. Tots els visitants de la zona valorem aquestes sis joies que enriqueixen encara més aquest valuós i bell indret de Barcelona .

Aquests fanals tenen una història:

Durant la primera meitat del segle XX l’encreuament entre el Passeig de Gràcia i Diagonal va ser conegut com el Cinc d’Oros. La raó exacte d’aquesta denominació cal buscar-la en els primers treballs d’urbanització i ordenació de la zona que preveia una plaça amb cinc cercles, un al mig i quatre al voltant que recordaven la carta de la baralla espanyola.

Aquest nom popular és anterior a la construcció dels fanals i es referia a les cinc voreres circulars que hi havia a la cruïlla i servien per facilitar el pas dels vianants entre les voreres peatonals de la Diagonal i les del passeig de Gràcia. Hi havia quatre voreres circulars, una davant de cada cap d'avinguda i una de més gran al centre, on ara hi ha el monument.El 1909 es va inaugurar la plaça amb els sis fanals de Falqués.
El 1928 encara hi havia el cercle central de la plaça desert.

Cercle central desert

Dibuix que reflecteix la construcció del monument

El 1934 el monument central es va inaugurar. En aquell moment hi havia una escultura de Josep Viladomat amb simbologia i titulada "La República”.

La dictadura franquista la va fer retirar. Aquesta figura actualment es troba a la plaça Llucmajor.

Plaça Llucmajor a la cruïlla del Passeig Valldaura i el Passeig del Verdum.













En lloc de l’estàtua de la Republica es va posar l’estàtua de la Victòria al peu de l’obelisc.
El 1943 els fanals de Falqués encara convivien amb l’estàtua de la Victòria franquista.






Finalment, entre els mesos de gener i març de 1957 els fanals van ser desmuntats i retirats per facilitar la circulació rodada en aquella cruïlla tan transitada. Durant prop de trenta anys, les sis peces varen dormir en els magatzems municipals a l'espera de temps millors.L'arribada de la democràcia les va restituir l'any 1985 en una nova ubicació: l'Avinguda de Gaudí al barri de la Sagrada Família.

Si vols saber-ne més clica els següents enllaços:


http://www.bdebarna.net/v2/mapa.php?mapa_id=136&historia=2493

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/fanals-bancs-museu-2276487

http://modernistespuntcom.blogspot.com.es/2009/09/arenys-de-munt-13-s.html




Magda Simon Parés