dimarts, 4 de febrer de 2014

EL MOLL DE LA FUSTA



La meva dentista té el consultori a la Barceloneta i darrerament ha hagut de visitar-me bastant sovint. El turment periòdic se’m fa més lleuger pensant que de tornada faré un bon passeig pel Moll de Bosch i Alsina, conegut popularment com a Moll de la Fusta.

Cal recordar que aquesta part de Barcelona, que donava l’esquena al mar,  també va ser remodelada gràcies a l'impuls olímpic, dins del projecte d’obertura de la ciutat al mar. La direcció de l’obra va recaure en l’arquitecte Manuel de Solà-Morales.

Monument a Joan Salvat-Papasseit

 

















Al nivell inferior del Moll es va voler retre homenatge a ciutadans il·lustres que van tenir relació amb el mar i els escollits per a ser immortalitzats en bronze van ser Ròmul Bosch i Alsina, President del Port i Alcalde de Barcelona entre molts altres càrrecs, i el poeta Joan Salvat-Papasseit que va treballar un temps al Moll de la Fusta com a vigilant nocturn. Ens ho explica molt bé al seu poema Nocturn per a acordió:

Heus aquí; jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet d'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
...


Monument a Rómul Bosch i Alsina
L’autor de les escultures és l’arquitecte i escultor luxemburguès Robert Krier. Les escultures són desmesurades i no busquen la fidelitat del retrat sinó l’expressivitat dels personatges. Aquesta expressivitat pot ser escaient en un triomfador com el Sr. Bosch però en el cas de Salvat-Papasseit penso que no correspon ni a la seva fragilitat física, ni a la seva vida, ni al simbolisme, subtilesa i quotidianitat de la seva obra poètica.


Al Moll de la Fusta també s’hi troba La Parella, un bronze de l’artista xilè Lautaro Díaz, en eterna contemplació de la vida del port.

 


El capvespre s'anava enfosquint i les passarel·les que condueixen al Maremagnum, il·luminades, semblaven encara més gràcils. 
 
Vaig enfilar cap a les Rambles amb la galta adolorida però amb l'ànim lleuger per la contemplació del mar recuperat i de les belleses que l'envolten.





M. Carmen Juan Torné 

2 comentaris:

  1. Comprenc que a la sortida d'un lloc com el dentista, sentis la necessitat impetuosa de passejar per un lloc tan agradable com el que descrius. Clar que valdria més no haver de passar pel primer tràngol, però en fi, la vida és així.

    ResponElimina
  2. He llegit la poesia completa d'en Salvat Papasseit i, sovint, la rellegeixo. Els seus poemes em són "familiars", si és que es pot dir així, perquè ja fa anys que vaig aconseguir el llibre. Però ignorava que a la meva ciutat se li hagués erigit un monument i m'ha agradat molt de saber-ho. Quan pugui m'hi arribaré. Gràcies, Carme. Mercè Pons

    ResponElimina