dissabte, 25 de gener de 2014

MONTJUÏC

Quan vam sortir del pavelló Mies van der Rohe vam anar pujant fins al Palau Nacional de Montjuïc. Pel camí ens vam aturar davant una escultura d’una dona sense braços, que ens havia agradat sempre però no ens hi havíem fixat massa. Vam descobrir la signatura del gran artista rossellonenc Aristide Maillol i el seu nom de l'obra "Tors d’estiu" (1910-1911) que va ser regalada a la ciutat pels empresaris col·laboradors  amb la candidatura de Barcelona com a seu olímpica.

Ja que hi érem vam pujar a la terrassa del MNAC que acabava d’obrir-se al públic. La vista sobre Montjuïc és espectacular i es té una visió completa de l’Anella Olímpica.







Després ens vam apropar a l’escultura que ret homenatge al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia que va crear l’Escola Moderna, projecte pedagògic d’ideologia llibertària. Acusat injustament d’haver promogut la revolta coneguda com la Setmana Tràgica del 1909, va ser afusellat al castell de Montjuïc.

Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia

Ens vam anar animant i vam acabar la nostra  passejada a l’Anella Olímpica que havíem albirat des de la terrassa del Palau Nacional.


A l’entrada vam admirar la gran campana que la casa alemanya Bachert va regalar  a l’arquebisbat de Barcelona, amb ocasió dels Jocs Olímpics. Porta inscrita la paraula PAU en una vintena de llengües. Pesa 6800 Kg i és la més pesada de Catalunya.

Un cop a l’àrea olímpica vam admirar una vegada més l’Estadi Olímpic, el Palau Sant Jordi i la Torre Calatrava i ens vam endinsar en el bosc metàl•lic creat per l’escultora Aiko Miyawaki, muller d’Arata Isosaki, l'arquitecte del Palau Sant Jordi. Aquesta obra anomenada “Canvi” va rebre el 1991 el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) pel seu disseny i la seva integració en el paisatge urbà. El bosc simulat està format per 36 cilindres de formigó coronats per cables de ferro.





Després de deambular pel bell mig del bosc imaginari i pel seu joc d’ombres, vam sortir-ne eufòriques i lleugeres malgrat les dues hores de caminada.

M. Carme Juan i Magda Simon 

dijous, 16 de gener de 2014

EL PAVELLÓ MIES VAN DER ROHE


El pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va ser projectat per l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe. És de petites dimensions i materials nobles perquè el seu destí no era comercial sinó que estava pensat per acollir les recepcions oficials de les autoritats alemanyes durant l’Exposició. Aquesta falta d'ús pràctic va permetre Mies van der Rohe tractar el pavelló com un espai continu, confonent l'exterior i l'interior. 

Un cop acabada l’Exposició, l’edifici va ser desmantellat i portat a Alemanya.

Degut al posterior reconeixement dels treballs arquitectònics de Mies van der Rohe com a pioner de les noves formes de construcció i d’entendre l’espai, Oriol Bohigas, des de l’Ajuntament de Barcelona, va tenir la iniciativa de reconstruir el pavelló de Barcelona. Va contactar amb la filla de l’arquitecte que va donar la seva aprovació amb l’única condició que s’havia d’ubicar en el lloc original, actualment Av. Francesc Ferrer i Guàrdia 7, just al davant de CaixaForum. Tota la documentació del projecte es trobava arxivada al Departament d'Arquitectura i Disseny del MOMA de Nova York i el seu Director, Arthur Drexler, va col·laborar en tot moment per dur a terme la reconstrucció.

El 1983 van començar les obres sota la direcció dels arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos. El Pavelló es va inaugurar de nou el 1986.

És un monument emblemàtic i una de les obres fonamentals de l’arquitectura moderna que segueix els dos grans postulats de Mies: “Menys és més” i “Déu està en els detalls”.  






Sobre una base rectangular, vuit fines columnes d’acer sostenen el sostre de formigó lliurant de la càrrega les parets. 

L’espai es defineix així com un joc ortogonal de plans desplaçats que generen una absoluta fluïdesa a l’interior.







Els materials emprats són vidre, pedra i marbre ancorats en una estructura d’acer. La cortina vermella, la moqueta negre i l’ònix daurat simbolitzen els colors de la bandera alemanya. Els grans finestrals, les proporcions del conjunt, la lleugeresa de les columnes i la visió constant de dos estanys li donen un caràcter ingràvid.


L'original es troba al Ceciliengarten de Berlín




Mies va col•locar l’escultura de Georg Kolbe “El Matí” a l’estany petit mentre que el fons del més gran està cobert de còdols. 

Les línees sinuoses de la dona, visible des de qualsevol angle, contrasten amb la puresa geomètrica de l’edifici.















I Mies va dissenyar també la "Cadira Barcelona", de pell i perfil metàl•lic, que va esdevenir una icona del disseny i que es segueix comercialitzant.



Quan vam acabar la visita vam comentar que si ara l’edifici es veu moderníssim, quin efecte deuria fer al 1929 al costat de l’ostentós Palau Nacional i dels altres pavellons d’estil historicista i eclèctic. 


M. Carme Juan i Magda Simon