dilluns, 31 de març del 2014

PARC DIAGONAL MAR



El Parc Diagonal Mar es troba al districte de Sant Martí i s'hi pot accedir pels carrers Selva de Mar, Llull, Josep Pla i Avinguda Diagonal. Es ubicat en part dels terrenys de l’antiga fàbrica MACOSA, dedicada principalment a la fabricació de ferrocarrils i que va deixar de funcionar l’any 1991 quan la producció es va traslladar a Santa Perpètua de Moguda.

El Parc té una extensió de 14 hectàrees i es va començar a construir l’any 1995, dins del projecte de transformació urbanística del litoral nord de Barcelona amb motiu de la celebració del tan criticat Fòrum de les Cultures. Es va inaugurar el 2002.

Va ser dissenyat per la parella d’arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue que van tenir com a prioritat que el parc fos sostenible i autosuficient amb la utilització de l’energia renovable. Pel rec de les àmplies zones de vegetació s’utilitzen les aigües freàtiques, conduïdes per uns tubs aeris que recorren tot el parc com una aranya immensa.




Un altre objectiu dels arquitectes va ser establir una relació harmònica entre arquitectura, paisatge i qualitat de vida dels usuaris.

El Parc s’articula al voltant de dos estanys rics en fauna autòctona i es divideix en cinc superfícies que per si mateixes constitueixen unitats diferenciades dins del conjunt. Hi ha una sèrie de camins i arreu s'ha emplaçat, separant i endreçant espais, llarguíssims bancs de formigó, batejats per Miralles amb el nom de "Lungo mare", que volen evocar les ones del mar i que estan pensats per acollir grups de gent i pels jocs infantils.







La línea en moviment que condueix les aigües freàtiques abraça testos immensos, decorats amb trencadís, que pengen d'altes pèrgoles metàl·liques o bé reposen sobre un paviment fet amb rajols de diferents classes i composicions, que acoloreixen el sòl i ens recorden els antics enrajolats dels patis i cases de l'Eixample.



Una mostra de l'enrajolat
Detall del trencadís





El Parc Diagonal Mar, el segon més gran de Barcelona, és un espai immens i assolellat, diàfan, absolutament accessible, on els llacs amb escultures que expulsen aigua vaporitzada comparteixen protagonisme amb petits turons coberts de gespa i una vegetació exuberant. Com a arbre exòtic i únic a Barcelona, hi ha un drago canari que s'ha adaptat molt bé al clima de Barcelona

Un bocí de la zona ajardinada



També hi ha una gran zona de jocs infantils, una passarel·la elevada sobrel'aigua i una gran plaça central.







Us recomanem la visita perquè és un lloc per passejar i per seure al sol, per jugar i per practicar esports on, una vegada més, la tecnologia, l'estalvi de recursos i un gran esperit creatiu han donat com a fruit una obra magnífica per a la nostra ciutat. I us la recomanem també per retre homenatge a l'Enric Miralles que no va poder veure la seva obra acabada.


Carme Juan i Magda Simon

dimarts, 25 de març del 2014

UNA HABITACIÓ ON SEMPRE PLOU de JUAN MUÑOZ



Una habitació on sempre plou


L’escultor madrileny Juan Muñoz, a partir dels anys noranta, va fer una revisió del llenguatge escultòric creant un estil figuratiu que enllaça amb la tradició clàssica però amb una càrrega conceptual i narrativa. En posades en escena teatrals i inquietants, mostra la soledat i l’abandonament de l’home contemporani enmig de la multitud, el buit comunicatiu i la falta de referents en la societat actual que el porta al caire de l'alienació. Els seus personatges són lleugerament més petits que els humans i els col·loca en espais diàfans que inviten l’espectador a interactuar. 

Obra de Juan Muñoz al MACBA

Detall de l'obra de Juan Muñoz al MACBA
Vaig descobrir per primera vegada l’obra de Juan Muñoz en una sala del MACBA on uns homenets de fisonomia asiàtica reien allunyats els uns dels altres, sense mirar-se. Impactada per l'escena, vaig deambular una bona estona entre les figures sentint-me al mateix temps dins i fora de l’obra.





Formant part del projecte “Configuracions urbanes” que va dotar el litoral barceloní d’una sèrie d’escultures, el 1992 es va inaugurar a la plaça del Mar de la Barceloneta la instal·lació de Juan Muñoz Una habitació on sempre plou. Es tracta d’un grup escultòric en bronze integrat per cinc personatges, mig homes i mig saltamartins, amb els ulls buits, situats directament sobre la sorra, tancats dins d'una gàbia d’ocells, enmarcada per quatre arbres entre protectors i vigilants.




El conjunt, malgrat les seves considerables dimensions, pot passar desapercebut sota l’ombra dels arbres. Quan això succeeix, els personatges, a peu de carrer per un costat i de platja per l'altre, es mantenen indiferents a les persones i al moviment del seu entorn mentre vianants i banyistes passen indiferents pel seu costat.

Estava previst que l'obra comptés amb un circuit d’aigua per fer l’efecte de pluja permanent però finalment es va descartar a causa de les complexitats tècniques. El conjunt  aconsegueix el màxim impacte quan l'ombra de la gàbia es projecta sobre el paviment de la plaça.


Juan Muñoz va morir sobtadament a Eivissa l’estiu del 2001, als 48 anys, mentre la seva gran instal·lació a la Tate Modern de Londres estava obtenint un gran èxit.






M. Carmen Juan

diumenge, 23 de març del 2014

ESCULTURES DE L'ÈPOCA DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA

Els jocs olímpics no van ser només un esdeveniment esportiu sinó també una manifestació cultural que va enriquir la ciutat amb una pluralitat d’actes i exposicions que en cas de Barcelona es va materialitzar des del 8 d’octubre de 1988. La llista de manifestacions artístiques va ser nombrosa.






L’elecció l’any 1986 de la candidatura de Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics de 1992 va representar una fita decisiva per la nostra ciutat entre d’altres motius perquè ens va donar l’oportunitat de repensar una vegada més la ciutat. Amb aquesta visió es va poder fer front a les greus carències urbanístiques, socials i infraestructurals que venia arrossegant.

A l’hora  de construir o remodelar els edificis més emblemàtics dels Jocs Olímpics es va optar per la col·laboració d’arquitectes de renom i es van  transformar barris, construir edificis, noves vies de comunicació, instal·lacions esportives... No només es va tractar de preparar les zones on s’havien de desenvolupar les proves olímpiques, sinó que es va seguir un model d’intervenció i dinamització de tota la ciutat que posteriorment ha estat ampliament reconegut per tothom i que n’estem molt orgullosos.


Estadi olímpic rehabilitat per l'ocasió

Es van construir places, jardins per humanitzar els barris, i, això va comportar també embellir-los amb obres escultòriques de reconeguts artistes catalans, espanyols i estrangers. Es va portar l’art als carrers i a les places de barris de la ciutat tradicionalment mancats d’elements escultòrics, i al mateix temps que aquest art tingués un vincle molt directe amb el seu entorn per a contribuir a millorar-lo.

El 1992 es van col·locar més de cinquanta escultures. I a aquestes cal sumar-hi unes cinquanta més que s’havien instal·lat des de la designació de la ciutat com a organitzadora dels XXV Jocs Olímpics,  per tant, el patrimoni escultural de la ciutat va augmentar de forma  considerable.

Una de les escultures més coneguda és "Barcelona’s Head" (Cap de Barcelona) de Roy Lichtenstein  situada al Passeig de Colom. Roy Lichtenstein va ser un pintor nascut a Nova York d’art pop, artista gràfic i escultor, conegut sobretot per les seves interpretacions a gran escala de l’art còmic. Les seves obres són molt valorades arreu del món.




Detall de la cara

Una altra manifestació escultòrica és la que es troba al Passeig del Born on el barceloní Jaume Plensa va deixar la seva obra "Born", consistent en un enorme bagul muntat sobre un dels bancs del passeig i una sèrie de bales que apareixen distribuïdes al llarg del passeig. El fil conductor és el passat del barri de la Ribera fent referència als gremis i als fets bel·licistes viscuts en aquest lloc pel 1714. El conjunt presenta un cert aire misteriós i porta a l'espectador a reflexionar. Jaume Plensa continua la seva trajectòria escultòrica arreu del món i ha obtingut un merescut reconeixement internacional.

Les dues escultures a banda i banda del Passeig del Born

Les obres vistes  des d'una altra  perspectiva 

Aquesta obra forma part del conjunt conegut com "Cofiguracions urbanes”.  Les vuit obres d'aquest conjunt estan situada en els carrers i les places de dos dels barris més antics i emblemàtics de la ciutat: La Barceloneta i la Ribera.


Magda Simon Parés




diumenge, 16 de març del 2014

COL·LEGI D'ECONOMISTES DE CATALUNYA



Des del 1942 les Atraccions Caspolino van ocupar un dels angles de la plaça Gal•la Placídia que limita els barris de Gràcia i de Sant Gervasi. En un espai no massa gran convivien cavallets, autos de xoc, billar i futbolí.


Per als nens i pares de la meva època eren els “caballitus”: de petits cavalcaven il·lusionats damunt de cavalls i burrets de fusta i d’adolescents fatxendejaven als autos de xoc. 

El 2005 van deixar de funcionar i es va aixecar una tanca al voltant del solar. 

Així és com va desaparèixer un altre referent de la infantesa i del barri.



 






Després d’uns anys d’expectació, el 2010 un cartell al solar va anunciar la propera construcció de la nova seu del Col•legi d’Economistes de Catalunya, que finalment es va inaugurar l’1 d’octubre del 2013.






Pocs dies després, durant el 48hOpen House vaig tenir l’oportunitat de fer una visita guiada a l’edifici, acompanyats per l’arquitecta Mercè Berengué, sòcia de l’estudi  que havia guanyat el concurs,
Roldan+Berengué, Arqts.

L’Arquitecta ens va dir que en el projecte s’havia tingut molt en compte la forma irregular del terreny i l’entorn. Ens va explicar les dificultats tècniques que havien hagut de superar a causa de la proximitat dels túnels i estació dels Ferrocarrils Catalans i ens va donar molts detalls sobre la tria dels materials emprats. 





Una dada interessant és que havien considerat l’edifici com a una "plaça Vertical" perquè els vestíbuls d’entrada de cada planta, en lloc de ser passadissos foscos, donen a la façana i es converteixen en el  cor social del Col•legi: mentre els economistes o alumnes es troben i conversen miren la plaça i la gent del carrer també els mira. 




Aquest espai, que recull la tradició de les tribunes i galeries de l’Eixample, és també un coixí climàtic des d’on es gaudeix de les vistes i el sol de la plaça. Als vidres dels grans finestrals hi ha gravades a l'àcid, en positiu i negatiu, frases escollides de tractats d’Economia que matisen la llum i es dupliquen al terra.








A la planta baixa, només entrar, hi ha un record a les atraccions Caspolino: als vidres hi ha gravats uns preciosos cavallets.



L'edifici ja em semblava magnífic vist des de fora però la visita de totes les dependències i, sobretot, les explicacions entusiastes de la Sra. Berengué me l'han fet apreciar en tot el seu valor.



M. Carme Juan Torné

dijous, 13 de març del 2014

L'ESCOLA THAU DE BARCELONA

El diumenge dia 9 de març es va celebrar a Barcelona el 50è aniversari de l’escola Thau, que està situada a l’Avinguda d’Esplugues.



Fotografia que va  publicar La Vanguàrdia el dilluns 10 de març.Trobada a l'amfiteatre d'exalumnes, alumnes, docents i altres treballadors de l'escola  al llarg d' aquests 50 anys

Aquest fet i el que jo hi vaig treballar  m’ha animat a donar a conèixer,malgrat sigui fent una lleugera pinzellada,  aquesta escola que des dels seus inicis va aplicar una pedagogia innovadora i va anar incorporant els avenços pedagògics que sorgien. A la dècada dels seixanta Thau va ser una de les escoles referent en la defensa de la cultura de Catalunya. ”És una de les nostres principals senyes d’identitat”, diu la seva actual directora.



Thau va obrir les portes l’any 1964 al carrer Reina Victòria de Barcelona. Tres anys més tard es va traslladar a un edifici del carrer Doctor Roux, però aviat es va quedar petit i es van haver de tornar a mudar, aquesta vegada al carrer Anglí.


Entre 1972 i 1974 els arquitectes Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay van construir una nova escola i van aconseguir una de les seves obres més afortunades. Inauguren les instal·lacions actuals, a l’Avinguda d’Esplugues, en uns terrenys de 14.000 metres quadrats. Es tracta d’un edifici molt singular.

L'escola fotografiada  des de l'Avinguda d'Esplugues

Ben poques escoles tenen un perfil arquitectònic tan ben definit i característic com la Thau.
L’arquitecte David Mackay ja va recordar fa pocs dies, quan va visitar l’escola: ”En aquest edifici volíem recrear una ciutat, de manera que les classes fossin les cases i el pati com el carrer, l’espai d’integració social”.


L'edifici de Parvulari i Primària

L'edifici de Secundària

A la planta baixa hi ha el parvulari
La construcció està dividida en dos volums que posteriorment s’han unit per un pont cobert i de vidre que comunica Parvulari i Primària amb Secundària i entre aquests dos edificis un gran amfiteatre, que és el punt de trobada de docents i alumnes en les celebracions.


Celebració de Sant Jordi a l'amfiteatre. A l'esquerra s'aprecia el poliesportiu

Una característica arquitectònica és l’obertura tant a nivell exterior com a nivell interior  i una altra característica és la gran quantitat de vidre que fa que durant el dia hi hagi molta llum a l’interior i a la nit, quan l’escola té els llums encesos,  es projecta obertament a l’exterior.

L’estructura d’aquest centre escolar va estar molt pensada i estudiada perquè el bon disseny d’un edifici influeix molt en la tasca que s’hi ha  de portar a terme. Al llarg dels anys s’hi han fet algunes modificacions a proposta del professorat i de la direcció segons les necessitats que han anat sorgint, a més s'ha construït un gran poliesportiu.

Una vegada més hem d'estar orgullosos de la creativitat i innovació que es dóna al nostre país.

Magda Simon Parés




dilluns, 10 de març del 2014

PARC DE L'ESTACIÓ DEL NORD

El Land Art o Art de la Natura és un moviment artístic que va sorgir als Estats Units entre els anys seixanta i setanta del segle passat, la mateixa època en què s’estenien les manifestacions dels nord-americans contra la guerra del Vietnam. Va néixer com a manifestació de rebel•lia contra el comerç de l’art i alhora qüestiona l’actitud humana envers la natura. 

L’artista dialoga amb l’entorn i la seva obra acaba formant part del paisatge. Treballa amb tots els elements naturals al seu abast: aigua, terra, pedres, roques, arbres, branques, fulles, gel o fins i tot llamps atrets mitjançant un camp magnètic. En alguns casos es tracta de projectes sòlids que perduraran en el temps i en altres són projectes efímers amb el testimoni d’unes poques persones i dels quals només romandran els dibuixos preparatoris, les fotografies o els enregistraments en vídeo. 

"Bosque Animado" (1984) creat per l'escultor i pintor basc Agustín Ibarrola
 
Les obres més monumentals han tingut un cost econòmic altíssim i la seva realització ha estat possible gràcies al patrocini de fundacions o patrocinadors privats.


Beverly Peppers que ara té 91 anys


 

A Barcelona només tenim una mostra d’Art de la Natura al Parc de l’Estació del Nord, estructurat al voltant de tres obres de l’artista Beverly Peppers: Sol i ombra, Cel caigut i Espiral arbrada.







Beverly Peppers sol realitzar les seves grans obres amb materials com la fusta i l'acer, però en el cas de les obres realitzades per aquest parc, el material utilitzat és la ceràmica, imitant el trencadís d'Antoni Gaudí. 



 Peculiar maridatge entre jardineria, arbres i ceràmica.


Cel caigut


Aquest parc va ser construït sobre una part dels terrenys que havien estat ocupats per l'antiga l'Estació del Nord. Aquesta va ser construïda l'any 1861 i era el punt d'arribada dels trens de la línia de Lleida. Perdudes les seves funcions ferroviàries l'any 1972, el recinte acull avui l'estació central d'autobusos de Barcelona i el poliesportiu municipal més gran de la ciutat.

Es tracta d'un parc deliciós, assolellat encara que hi ha espais per gaudir de l'ombra, senzill i complex alhora,  situat a l'Eixample  de Barcelona. Una joia artística que combina l'orografia del terreny amb l'art.
Aprofitant els terrenys alliberats, els arquitectes Andreu Arriola, Carme Fiol i Enric Pericas van concebre un parc d'unes cinc hectàrees amb suficient espai per a les esplanades d'herba, la gran varietat d'arbres i arbusts i l'escultora Beverly Pepper va donar forma decorativa i personalitat a la zona verda que finalment va ser inaugurada l'any 1988 i ampliada el 1999.


Detall del trencadís


Rètol informatiu que hi ha  a l'entrada del carrer Almogàvers
L'entrada principal del parc pel carrer Almogàvers està flanquejada per dues altíssimes parets de ceràmica blanca que delimiten els llargs talussos, molt suaus i sembrats de gespa, que hi ha a banda i banda.



Entrada pel carrer Almogàvers




Aquests monticles constitueixen una talaia que permet contemplar amb perspectiva el conjunt de l'espai. Petits camins fets amb travesses de fusta faciliten l'ascens. La ceràmica es repeteix a les dues escultures que determinen l'organització del parc i que n'esdevenen protagonistes indiscutibles.

Tot i la modernitat del seu traçat, el Parc de l'Estació del Nord compta amb espais més tradicionals, recollits i ombrejats, alguns situats a tocar del carrer Nàpols i que ressegueixen una bona part de la reixa del parc. Aquí, els arbres plantats en amplis parterres separats per camins serpentejants de sauló formen una mena de bosc.


Bancs situats prop de la reixa que separa el parc del carrer Nàpols

Un dels molts monòlits de ferro que hi ha al parc i que són obra de la mateixa escultora

Tot i que l'element vegetal més destacat d'aquest parc, per extens, són els grans parterres i els talussos de gespa, el cert és que l'arbrat és important i molt variat tot i que sempre s'ha procurat no treure protagonisme a les escultures. El Cel caigut està flanquejat per un petit grup de pins pinyers en una banda, i per altíssims pollancres  a l'altra. En aquesta zona del parc són nombrosos els grans exemplars d'àlbers i pollancres. També es pot veure una notable plantació de til·lers




Espiral arbrada

A la zona a tocar del carrer Nàpols l'arbrat esdevé una mena de bosquet on abunden les alzines i els xiprers  i on també hi ha alguns àlbers. Més enllà del carrer Sardenya, on hi ha els serveis del parc, els grans parterres de gespa comparteixen protagonisme amb una gran diversitat d'arbusts.

Tant de bo a Barcelona hi haguessin més parcs com aquest que està al mig de la ciutat i un cop estàs a dins te n'oblides del trànsit,  trepitges terra, gaudeixes en la contemplació de plantes, arbres...i et sents més en contacte amb la natura.

M.Carme Juan i Magda Simon